Tertúlia Març 2024 – “EL TEMPS DE LES CIRERES”
de MONTSERRAT ROIG
Lloc: SALA D’ACTES BIBLIOTECA MUNICIPAL VINARÒS
Data: divendres 22 de març 2024
Presenta l’obra: ROSA PRADES
Un arbre genealògic que ens mostra la diversitat d’una família, els silencis, les sortides endavant i les misèries. El llibre, dividit en sis parts que es corresponen al retrat d’un membre de la família, i, alhora ens serveixen d’ull històric.
L’OBRA
El temps de les cireres és un llibre d’una infreqüent maduresa en algú de l’edat de Montserrat Roig quan el va escriure. Presentat en tercera persona i dividit en sis parts, l’excusa per al desplegament del teixit narratiu és la tornada de Natàlia (la suposada protagonista, encara que essencialment actua més com a eix central) a la Barcelona de 1974, en els dies de l’execució de Salvador Puig Antich, després de dotze anys vivint a França i Anglaterra. El temps de la narració estricta abasta a penes una setmana des del moment d’eixa arribada, però en realitat les incursions en la memòria del passat són constants i van molt més enllà, projectant-se en un estudiat desorde fins a cinquanta anys arrere.
Eixe retrobament amb la seua ciutat i els seus parents en els temps en què la protagonista inicia la maduresa, ja de tornada de moltes coses i carregada d’un cert desencant, és el contrast necessari per a oferir la crònica d’una part de la burgesia barcelonina, un esplèndid retrat familiar de les moltes renúncies i expectatives fraudulentes que serveixen per a fer tornar a Natàlia un vell perfum inalterable o la persistència del masclisme i el classisme (este darrer present en ella mateixa)
Tot traspua en El temps de les cireres una dolça tristor, un dubte permanent, una profunda decadència que ni la domèstica modernitat ni els avanços materials poden ocultar, la constatació de la grisor dels temps del franquisme terminal, la melancolia indefinida que el mateix títol incorpora com la busca de la felicitat esquiva,
Montserrat Roig quedarà com una renovadora des d’eixa ortodòxia formal que alternava amb puntellades irreverents, desinfectants, aquells brillants llampecs de festiva ràbia que farien d’ella la gran escriptora en què es convertiria i amb els quals, de ben segur, l’adolescent que un dia va ser enfrontava les contradiccions o les injustícies, sempre esperant l’arribada del temps de les cireres.
L’AUTORA
Montserrat Roig (Barcelona, 1946–1991) només tenia 30 anys quan va guanyar amb El temps de les cireres el premi Sant Jordi de novel·la. No era el primer. Als 24 ja havia guanyat el Víctor Català de 1971 pel llibre de relats Molta roba i poc sabó. Fins a eixe moment havia patit i gaudit els privilegis i les misèries d’un temps i d’un país, els avatars d’una infància a l’ombra poderosa de l’Eixample i una adolescència inserida de dalt a baix en la dècada prodigiosa: moviments de resistència al franquisme, una universitat convulsa o el descobriment del feminisme i la literatura com les millors raons per a lluitar. Un bagatge que la faria viure acceleradament com a periodista tot terreny o com a escriptora, però també –i sobretot– com a dona lliure, sempre en primera línia per a riure o divertir-se amb tot, per a dissentir de manera permanent en busca de la llum o amar apassionadament, com si intuïra l’horitzó de la malaltia cruel que li llevaria la vida als 45 anys.