Ressenya literària

3/12/2025 – Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà va néixer a Malla l’any 1990.

La seua obra comença el 2012 amb la publicació de Bèstia (editorial Galerada), un poemari destacat per una poesia «suaument violenta, esgarrifosa i tènue, dins d’un univers surrealista molt suggeridor».

El 2018 publica Els dics (editorial Anagrama), la seua primera novel·la, en què la protagonista, Ada, després de tornar al seu poble natal, explica relats sobre la vida de diversos personatges al llarg de tres generacions.

El 2019 publica Canto jo i la muntanya balla (editorial Anagrama), la seua segona novel·la i possiblement la més coneguda a nivell internacional. El 2021 va ser el llibre més prestat per la xarxa de biblioteques de Barcelona. Eixe mateix any, la companyia teatral La Perla 29 va estrenar una adaptació escènica de l’obra. La novel·la narra, a partir d’històries i llegendes del Pirineu i el Prepirineu català, les vides de diversos personatges, oferint múltiples mirades sobre un mateix lloc des de diferents perspectives.

El 2020 participa en Art Nou amb l’exposició “Hi ha una història d’una dona que…“, en què reflexiona sobre la importància del relat i com la història sempre ha estat escrita des d’un únic punt de vista: el masculí. Amb aquesta exposició, pretén donar veu a un dels icones utilitzats per a fomentar l’odi cap a les dones: les bruixes.

El 2023 publica la seua darrera novel·la, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (editorial Anagrama), que és precisament la lectura que vam compartir el passat 13 de desembre. Narra la vida de les dones que habiten una casa, el “mas Clavell“, situat en l’entorn del Montseny. Les diferents generacions que l’habiten es veuran afectades per una maledicció, fruit d’un pacte amb el dimoni per a poder casar-se amb un hereu “amb un tros de terra i teulada“. Les veus del llinatge familiar que habitaran el mas al llarg de set generacions donen forma a la novel·la. Solà utilitza un llenguatge molt recarregat, adreçat directament als sentits, que busca que el lector veja, olore, escolte, assaborisca, toque, sofrisca, senta pena, riure o terror. La seua prosa desorienta de forma continuada, de manera que el real sembla fantàstic i l’irreal, quotidià. Tot això amb una narrativa molt poètica en què s’aprecien clarament les influències del realisme màgic i, sobretot, de la tradició oral.

Si he de destacar algun element comú de la lectura, sense cap dubte ha estat la seua dificultat, deguda a que les veus de diferents personatges i èpoques es barregen, aportant diferents punts de vista sobre un mateix succés, junt amb un vocabulari propi d’una zona i època molt concreta: la serra de les Guilleries, entre les comarques de la Selva i Osona.

Per a acabar, encara que la novel·la dona per a molt més, deixo alguns dels temes tractats durant la tertúlia:

Pacte/Maledicció

• Quin és l’origen de la maledicció familiar en forma de malformacions? Realment ve del pacte amb el dimoni o ja existia? És casual que la culpa recaiga sobre una dona? És real la maledicció? Quin paper desempenya la masia Clavell en relació amb ella? Té fi la maledicció? Quin simbolisme tenen les malformacions?

Feminisme

• Es pot considerar l’obra feminista? La història ha silenciat la veu de les dones? Són diferents els relats de les històries d’homes i de dones? Les relacions entre dones són similars a les relacions entre homes en la literatura?

Temps/Memòria

• La novel·la transcorre en un dia però aglutina 400 anys d’història. Quan es mira cap enrere, la vida sembla haver transcorregut molt ràpid. La història recorda els grans fites, però què ocorre amb les petites històries? Quines històries expliquen els nostres fantasmes? Són records o allò que no volem recordar?

Llenguatge

• Com contribueix el llenguatge sensorial i a vegades grotesc a l’atmosfera de la novel·la? La novel·la és realisme màgic o és una altra cosa? Com dialoga amb altres sagues familiars com «Cien años de soledad»? Hi ha similitud amb altres obres de personatges femenins com «La casa de Bernarda Alba»? Quina és la seua relació amb el folklore català?

Et vaig donar ulls i vas mirar els tenebres és, en definitiva, molt més que una saga familiar maleïda. És un experiment literari on el llenguatge es converteix en una estimulació continua als òrgans sensorials, amb una estructura narrativa que desafia la nostra percepció del temps. No sols ens conta històries; ens submergeix en un cosmos sensorial i laberíntic que exigeix una relectura activa i disposada a perdre’s en les seues capes. La novel·la no ofereix respostes fàcils, però planteja preguntes poderoses i perdurables sobre l’herència, la culpa i les veus que la història ha preferit oblidar. Una obra que, sens dubte, no deixarà indiferent a ningú que entre a vore la vida al Mas Clavell.

Francisco Jav. Jaraba Jurado